Un viatge a través d’Un Estrany Poder – Els Amics de les Arts

Sembla mentida però fa tan sols poc més d’una setmana que va sortir a la venda Un Estrany Poder. Al llarg d’aquests dies hi ha hagut temps d’escoltar-lo, apreciar-lo (almenys en part) i m’aventuro ara a escriure el seguit de pensaments, interpretacions i sentiments que m’ha despertat. Realment el grup ha pres un rumb significativament diferent al dels anteriors treballs, cosa que m’ha encantat i que aniré comentant al llarg de l’escrit.

Naturalment escriuré el que a títol personal m’ha sorgit, però espero que així si algú ho llegeix pugui veure una altra perspectiva i se senti lliure de dir la seva, doncs això és una de les parts més interessants de les interpretacions, intercanviar-les.

Sense més dilació prosseguirem a comentar cançó per cançó aquest disc, apuntant tant el que vaig sentir el primer cop que el vaig escoltar com el que he anat descobrint aquests dies  escoltant i comentant-lo amb altra gent.

1. Les coses

Comencem amb el segon single del disc, una cançó de ritme alegre però que amaga certa obscuritat. Parla de l’emoció de la primera etapa d’una relació, així com també la fugacitat d’aquesta, i el desig del protagonista de viure sempre en aquest estat. Així doncs, comença amb el narrador que està iniciant una relació amb una persona quan encara té seqüeles de l’anterior. Naturalment, amb aquesta nova persona les coses van «súper bé» i reclama poder viure sempre en aquesta «gran mentida i morir contents atrapats aquí». D’aquesta manera arriba una tornada on el protagonista desitja «no saber res més de tu», ja que ara «ets tan perfecte, ara tot és pur».

Més tard apunta a la pròpia ignorància, que es veu reflectida en la creença de saber-ho tot quan inclús el mateix Sòcrates deia no saber res, tot i que toca de peus a terra davant la incertesa del què contestarà l’altre persona, en front de la qual no hi té res a fer. Finalment fa una al·lusió a Simon & Garfunkel, que van patir en més d’una ocasió aquesta “desil·lusió” al llarg de la seva carrera.

Resumint, la “màgia” i excitació de la primera part d’una relació venen donades en gran mesura pel desconeixement que es té de l’altre persona, desconeixement que molts cops s’omple amb una idealització sovint llunyana a la realitat. Així, per tal de poder viure «atrapats aquí», el protagonista desitja justament no saber res més de l’altra persona, doncs això el portaria directe a la desmitificació d’aquesta, al desengany d’aquesta “perfecció”. Probablement pretendre viure sempre en aquesta situació no és el més aconsellable i al final es diu simplement que gaudim de les coses mentre aquestes durin.

2. 30 dies sense cap accident

Bé, passem a aquesta enèrgica cançó on es comença a posar de manifest aquest canvi de rumb, doncs certament és una peça que deixa un bon marge per a la ambigüitat, cosa a la que fins ara no ens tenien massa acostumats. Des del meu punt de vista aquesta cançó parla de la lluita que té un amb sí mateix, o de la part que a un li costa afrontar de sí mateix. El protagonista constantment està parlant a un tu que és ell mateix.

Però comencem pel principi, al protagonista el desvetlla un telèfon que diu «Problemes» i aquest puja al terrat on veu com la ciutat ja no dorm tan tranquil·la. Escoltant aquest primer vers per primer cop el vaig associar a com l’estat d’ànim t’afecta a la forma de veure el món que t’envolta. Així doncs en un dia gris et pot semblar que la gent del carrer està més apagada, mentre que quan estàs content et pot semblar que hi ha certa llum més clara a la ciutat, però en realitat el món segueix girant sempre igual (bé, relativament) i el que vegis al final depèn de tu. Resumint, que pel protagonista Lisboa ja no dormia tan serena (espero no escriure tant de cada vers perquè sinó no acabarem mai…).

A partir d’aquí van apareixent tot d’escenes de somnis on el protagonista és perseguit fins a despertar. El primer cop desperta en un tren on veu, al fons, una silueta amb un dit apuntant cap a ell. Posteriorment torna a haver una escena de persecució i el protagonista aquest cop desperta «sol a casa, però ja tornes a ser aquí».

Com he dit, per a mi aquesta cançó parla de la fugida d’un mateix. Així, el protagonista no pot escapar d’una part d’ell mateix que no vol afrontar o reconèixer, aquest tu a qui constantment parla. L’única manera d’aturar aquesta persecució és afrontar-se a un mateix, moment en què arriba l’accident, ja que és una decisió que no deixa a un indiferent. El protagonista, però, fa temps que està evitant aquest accident i per moments pensa que amb èxit, «els dies eren tan clars que dubtava si eres o no una part de mi». Però tard o d’hora, quan es troba sol i no té més companyia que ell mateix, és inevitable que tornin aquests pensaments, que se li aparegui aquesta figura, malgrat que pensés que «ja no hi eres», i és en aquest moment quan pot decidir afrontar-ho o, alternativament, romandre en una eterna persecució.

3. Apologia de la ingenuïtat

Sens dubte una de les cançons més divertides del disc. He de reconèixer que em costa dissimular un somriure cada cop que escolto els primers versos, on agudament es satiritza el carpe diem que es porta tant avui en dia.

Així doncs, comencen ironitzant sobre aquest estil de vida del viu el moment fent al·lusió a obres i situacions actuals com El club dels poetes morts (fa molt riure el «Oh, capitán! Oh, my captain!»); així com a artistes del romanticisme i d’altres moviments que van adoptar aquest «lema» de l’Edat Mitjana i el van transformar a una cosa semblant al que hi ha ara.

Així és com s’arriba a la tornada, on hi ha un canvi de ritme total i els narradors observen que aquest pensament és possible en la ingenuïtat ja que és, quant menys ambiciós, pretendre viure així per sempre, i adverteixen que a veure si «prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat».

A partir d’aquí ja parlen una mica més en serio, transformant aquest viu el moment en una cosa més quotidiana, més del dia a dia, de gaudir del sol que entra per la finestra, l’escalfor del cafè o un simple passeig, i no pretendre que cada dia hagi de ser espectacular. Evidentment que admeten que hi ha dies intensos, però són una gran minoria, i ells creuen que és millor no prendre un estil de vida que gir al voltant d’aquests, que «amb bona mar tothom és mariner», però que són els dies que «no passa res» els que s’han d’entomar bé, ja que són aquests els que componen la major part de la vida. (Nota: m’encanta el solo desenfrenat que sona de fons en aquesta part).

A la segona tornada carreguen una mica contra els que «doneu pel sac». Des del meu punt de vista no és una crítica a qui visqui segons aquesta filosofia, sinó contra aquells qui prediquen imperativament que aquesta és la forma com s’ha de viure la vida, aquest “viu així” o “fes això”. D’aquesta manera, el seu missatge és una mica «que cadascú visqui la vida com vulgui o com pugui i deixeu en pau als qui no ho volen fer com vosaltres». De forma que ells exposen la seva manera d’afrontar els dies, anunciant que no pretenen alliçonar ni imposar-ho a ningú, i acaben clamant «Visca els dies que no passa res!». Sens dubte una de les meves preferides.

4. Primer en la línia successòria

Tornem a la quotidianitat temàtica del grup, tot i que ho fa musicalment d’una forma inusualment agressiva. La cançó tracta d’una noia maca que, com és d’esperar, atrau a tot tipus d’homes i bèsties. Quan ja porta unes quantes relacions fallides comença a sospitar que «l’home dels somnis» probablement no existeixi, i es diu que la opció realista d’un «bon tio» segurament sigui diferent al que creia. Marejant aquest pensament de cop li ve al cap una persona que fins ara li havia passat desapercebuda. Així doncs, comença una relació amb aquest noi, cosa que provoca certa incredulitat, ja que ell no sembla res de l’altre món en comparació a la presència que té la noia.

A partir d’aquí el noi explica com ho “ha aconseguit”. Sens dubte era conscient que competir directament contra altres homes a veure qui era “el més gall” no li sortia a compte, doncs és més aviat modest, i va decidir jugar a ser «l’amic que sempre llepa les ferides» fins que va aconseguir sortir amb la noia que li agradava, convertint-se així en «el primer en la línia successòria».

És una cançó bastant transparent, on posa de manifest com l’ideal de “noi perfecte” probablement sigui diferent al que apareixen a les comèdies romàntiques. M’ha sobtat l’agressivitat amb què el noi celebra la victòria, qui ha hagut de tenir molta paciència i mal de caps, remarca la dificultat d’aquesta «immaculada trajectòria», afirmant que no ha tingut sort sinó que ha estat el merescut guanyador, i ho fa certament amb eufòria però també amb ràbia cap als qui no donaven un duro per ell.

5. Un estrany poder

Què dir d’aquesta cançó? Francament em va deixar sense paraules la primera vegada que la vaig escoltar, una altra flagrant evidència del canvi de rumb del grup.

La cançó es situa tot just enmig d’una catàstrofe, un edifici que acaba de caure i el protagonista està enmig de l’enrenou. Contrasta molt l’aplacant harmonia de les veus en aquests primers versos enfront la curiosa progressió d’acords que va afegint cada cop més tensió al tema, la qual es veu alliberada completament amb la desgarradora tornada.

El primer cop que vaig escoltar les dues línies de la tornada em vaig sentir, salvant les distàncies, una mica com l’apuntador de Juli Cèsar. La cançó sens dubte fa justícia al títol del disc. Parla d’aquest estrany poder, digues-li vida, digues-li humanitat, digues-li esperança o com vulguis, que fa que ens moguem i de com davant la mort sorgeix la vida en essència. Que sí, que podem passar-nos la vida buscant emocions intenses, però probablement no hi hagi res més intens que veure’s a les portes d’una mort abans de temps.

6. La llum que no se’n va

Aquesta és una de les cançons que més m’ha costat de copsar, doncs té bastants espais buits on cadascú hi pot ficar el que vulgui.

Inicialment hi ha una persona “gran” (segurament no gaire, però suficientment com per no considerar-se jove) i una de “jove” que es troben en un local on no sol freqüentar la joventut. La persona gran comença a parlar pels colzes fins que els tanquen el bar, i pregunta a la persona jove si sap d’algun lloc on puguin anar.

Des del meu punt de vista, em sembla com si l’aparició d’aquesta persona jove li provoca un sentiment de nostàlgia a l’altra, la qual, almenys per una nit, li agradaria reviure la joventut, anant als locals on solia freqüentar, però on ja se sent desplaçada per les noves generacions. Es posa de manifest la dificultat de superar la joventut, i prega a la persona jove que l’ajudi a buscar aquesta «llum que no se’n va», que pot tenir una vessant tant literal com metafòrica. Literalment vindria a ser un local que no tanqui, propi dels llocs freqüentats pels joves i, metafòricament, la llum de la joventut, la qual no se’n va fins que es deixa de ser jove, moment en què s’apaga, tot i que no del tot, doncs queda en el record com una vela en hores baixes.

Com ja he dit és una de les cançons que més m’ha costat, potser sigui encara massa jove per comprendre-la, així que és possible que sigui una interpretació errònia. Sens dubte, però, s’ha d’admetre que és molt maca.

7. Salvador

Bé, segurament aquesta sigui la cançó més “Amics de les Arts” del disc o, si escau, més “primera dècada dels Amics de les Arts”. Malgrat això, darrere l’alegre melodia s’hi amaga un relat bastant fosc, tot i que no podem dir que no ens ho adverteixin en els primers versos.

Es relata la història d’un home – en Salvador – de setanta anys que manté una vida activa, que inclús encara sent emoció quan una dona li pica l’ullet en un esplai. Així doncs, un any més tard torna a aquest esplai esperant trobar-la, però es trenca el relat quan li informen que «fa poc va traspassar». A partir d’aquí ell es posa de mala llet i passa el dia renegant mentre la resta de retirats gaudeixen del passeig. El discurs es torna a trencar quan un grup que es col·loca per a una fotografia es queda immobilitzat en el fang de la riba. En aquest moment en Salvador intenta socorre’ls, però arriba un punt en què no hi ha res a fer. Aleshores sonen el que semblen unes agulles de rellotge, que inciten a pensar en el pas del temps i, finalment, el grup d’homes i dones acaben «acceptant que serà un adéu molt llarg».

Així doncs, prenent el final metafòricament, el tema tracta el moment en què s’accepta que ja s’ha viscut suficient a la vida, que «ja està tot lluitat», moment en què ja només queda un pas per fer i relata com aquest grup ho accepta amb dignitat i «se’n van cantant».

els-amics-de-les-arts-un-estrany-poder-portada

8. No ho entens

Una de les meves preferides d’aquest nou àlbum i probablement de tota la seva trajectòria. Una cançó que incideix com una daga, lenta però profundament, amb un missatge simple però difícil d’expressar.

El protagonista aquí explica dues situacions amb dues ex-parelles diferents que reflecteixen l’experiència que va tenir en dites relacions, una de molt bona i una de molt dolenta, per tal d’expressar els seus sentiments a una tercera dona, a qui s’adreça la cançó.

Així doncs, en la primera escena està al llit un vespre de finals d’estiu observant a una ex-parella, que fuma al balcó amb el mar de fons, meravellant-se del moment amb aquesta noia, amb qui va tenir una relació quasi perfecte, amb qui era «un tot» i que ella «m’abraçava com si no hi hagués demà». Tot i això, li diu a la tercera dona a qui li està cantant que en aquell moment tan idíl·lic va ser «quasi tan feliç com quan estava amb tu».

En segon lloc, narra la situació en què una altra ex-parella s’estava maquillant per anar a veure el seu amant. En el moment d’acomiadar-la, ell es queda paralitzat a la porta, doncs sap on va, i sent que a partir d’aquí li espera una caiguda en picat fins a estavellar-se -colossal la frase «fins que t’estampes pots conviure amb el final»-. Tot i això, torna a dir a la tercera dona a qui li està cantant que en aquell moment tan demolidor va estar «quasi tan fotut com quan estava amb tu».

D’aquesta manera, li expressa així a aquesta dona que ella va ser la raó dels millors moments de la seva vida i també dels pitjors, i li diu que «o no m’explico bé o no ho entens» fins a quin punt això és així, que li costa d’assumir que «el blanc i el negre encara siguis tu» -preciós-. Que li costa d’assumir que amb aquesta dona a qui s’adreça la cançó ha estat més feliç que en els moments més dolços d’una de les relacions més plaents que hagi tingut abans; i més desgraciat que en els pitjors moments d’una de les relacions més desagradables que ha patit. I que, malgrat ha estat amb altres dones, mai acaba de ser el mateix, sempre acaba resultant un gris.

Dir a una persona que ha estat la causant dels millors i els pitjors moments em sembla una revelació commovedora, una mostra preciosa d’estima cap a aquesta, i m’ha encantat com ho expressa aquesta cançó, que suposo que captivarà a qui li vingui en ment algú mentre l’escolti.

9. Casa en venda

Una altra cançó realment emocionant i també una de les que més m’ha agradat. Tracta d’un germà i una germana que van a veure la casa on solien passar els estius amb sons avis, els quals ja no hi són. Així, asseient-se al jardí d’aquella casa, que ja no pertany a la família, es posen a recordar aquelles tardes en què l’àvia reia veient-los jugar i l’avi tornava de l’hort i jugava amb ells deixant-se «marcar tots els gols».

A partir d’aquí pell de gallina, comencen a sonar suaument aquests quatre acords que s’aniran repetint en bucle, protagonitzant un in crescendo meravellós, agafant força a base d’instruments i intensitat d’aquests, afegint aquests cors preciosos per acabar amb una tornada punyent que fa sentir la nostàlgia cap a aquella casa dels estius on no hi tornaran i potser també a l’empenediment d’haver-la venut.

10. El seu gran hit

Bé, després d’aquestes dues últimes cançons realment s’agraeix el so càlid i familiar d’aquest ways in the gavel. Passem ara al primer tast que vam tenir d’aquest àlbum. Quan el vaig escoltar per primer cop em va descol·locar moltíssim, sobretot musicalment i, malgrat que el disc és ben diferent al que ens tenien acostumats, no crec que aquesta sigui una cançó representativa d’aquest, tant musicalment com temàticament. Malgrat això, el fet que sortís primera crec que va fer una bona funció com a advertència que s’acostava un canvi.

Centrant-nos en la cançó, tracta d’una parella que va a veure un concert d’un grup de música que li encanta a la noia. El noi, per la seva banda, no para de pensar que la música del grup és banal i sent certa “ràbia” cap a aquest. Pel què tinc entès totes les crítiques que fa el noi són fruit de crítiques que han anat rebent ells al llarg de la seva trajectòria, així que podríem dir que riuen una mica de tot, tant d’aquest col·lectiu com segurament també de sí mateixos, en una cançó en què sembla que hagin fet una mica el que els venia en gana, cosa que els ha quedat prou divertit.

11. Suïssa

Arribem ja a la recta final amb una cançó que apel·la a un tema clàssic d’aquest grup: les relacions de parella. En aquest cas, l’espurna que fa estellar una relació, que comença en un museu amb una copa volant cap a la cara d’un dels components de la parella i desemboca en una escena «italiana», tal com la cataloguen ells. El narrador, que és un amic en comú dels dos, observa que potser no calia fer un drama tan estrepitós de la situació, que potser «esteu tots dos posant més pa que formatge». Després de la primera tornada s’explica el període just després de la ruptura on un dels integrants tan sols vol que li expliquin que l’altre està fatal, mentre que l’altre fa com si estigués fantàsticament però als dos dies la truca «fet caldo».

Així, es repeteix la tornada i finalment el narrador es declara «amic neutral», ja que no vol ser partícip d’aquesta absurda disputa d’orgulls, fruit d’una relació en la que «potser al final tampoc us estimàveu tant». Finalment desitja ser «Suïssa», país neutral en les guerres, per tal de no prendre mal en aquest foc creuat i demana que cadascú «es mengi els seus propis merders».

12. El vent tallant

Última peça, que tanca aquest àlbum, i de quina forma. La lletra està inspirada en un breu poema de Franz Kafka, on expressa el desig de ser un indi i poder córrer a lloms d’un cavall salvatge. El pes de la cançó, però, recau en la música, amb la meravellosa aportació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona, que pren les regnes d’aquesta peça i la converteix en el que sembla la banda sonora d’una pel·lícula. Majestuosament fa sentir aquest viatge al galop que acaba, en el meu cas, amb la imatge d’una càmera que frena i veu com el cavall segueix corrent, allunyant-se cap a l’horitzó, rumb a una posta de sol. Un final que en realitat deixa el camí completament obert.

els-amics-les-arts-1487964388824

Com a síntesi, és un disc que m’ha encantat. Hi ha una part de l’essència del grup que roman intacta, com és l’agudesa de les lletres i la característica harmonia amb la que juguen les seves veus. Tanmateix, s’aprecia un canvi de directriu en la música que desenvolupen. En primer lloc, hi ha hagut un canvi de so que es veu reflectit al llarg de tot el disc, que en part deu venir per la col·laboració del productor, cosa que els ha donat una empenta molt interessant.

En segon lloc, i per a mi més notori, hi ha hagut un canvi temàtic. Des de Bed & Breakfast fins a Espècies per catalogar i finalment amb Només d’entrar es va poder apreciar una evolució de maduresa en els temes: en el primer hi dominava les situacions esbojarrades de la joventut; al segon ja van afilar més prim i es palpaven relacions i situacions més serioses; mentre que al tercer passava a una certa nostàlgia i a adonar-se’n del pas del temps. Malgrat aquesta evolució, la línia temàtica era similar i solia abastar, a grans trets, les relacions de parella amb totes les diverses situacions que s’experimenta en aquestes, els temes quotidians i altres idees puntuals.

En Un Estrany Poder, però, crec que fan un salt no tant de maduresa sinó de transcendència, si escau, tractant temes més profunds com la pròpia vida, la mort , la lluita amb un mateix i, sobretot, explorant els sentiments d’una forma que no ho havien fet fins ara. A més a més, moltes cançons s’han allunyat de la literalitat habitual seva per deixar més ambiguïtat i buit en la lírica, deixant així a qui escolta marge per completar-la.

En resum, podríem dir que certament sembla que van millorant amb el temps i, a aquestes alçades, tan sols queda agrair de tot cor que puguem gaudir del seu treball.

Interpretació del disc de Manel – Jo Competeixo

Obro aquesta entrada per fer una petita anàlisi i comentar la interpretació i el seguit de reflexions que m’han anat sorgint escoltant l’àlbum Jo Competeixo, de Manel. Haig de dir que així com Atletes, baixin de l’escenari no em va acabar d’arribar tant com m’hauria agradat, aquest nou disc no m’ha deixat pas indiferent. Entendré que els grans fans del primer àlbum es sentin una mica decepcionats, ja que aquell ukelele o inclús la guitarra acústica que a alguns ens van enamorar en el seu dia queden ja ben lluny.

Ara bé, aquest nou àlbum m’ha impactat i he cregut convenient fer un repàs de les 11 cançons que el composen. Al final de tot de l’entrada faré una petita conclusió-resum de com l’he vist en general. Naturalment poden haver vàries interpretacions, ara passaré a explicar la meva.

1. Les cosines

Una fantàstica cançó per començar l’àlbum. El primer minut aconsegueix ficar-te en escena amb el baix, després amb aquests tres acords de piano i finalment amb una guitarra distorsionada que avisa que alguna cosa s’acosta. I és que no n’hi ha per menys, ja que arriben les cosines.

En aquesta cançó hi ha principalment tres personatges: «ell» i «les cosines» (jo almenys n’he comptat dues), i narra com les Cosines decideixen passar un o varis dies de juliol a casa d’un familiar llunyà, Ell, el qual no coneixen. A mi personalment m’ha remuntat als anys 30, no sé perquè, i he imaginat que les Cosines viuen a la ciutat, mentre que Ell resideix en un poble de l’interior. En tot cas Ell les va a buscar a l’estació, sopen junts i després acudeixen a un ball. Les cosines són frenètiques, aventureres, i durant el ball li demanen que les guiï a un riu que hi ha a prop, on s’hi acaben banyant. A partir d’aquí la cançó accentua el to misteriós que ja portava. Ell els parla d’un amor que tenia mentre el primer sol els asseca les pells, cosa a la que les Cosines responen: «Quan tot sigui menys greu i dramàtic, ens avises…», deixant a l’aire un possible to incestuós. Finalment acaben on han començat, a l’estació, i les cosines marxen.

És una cançó maca, plena de misteri i jo almenys veig una petita evolució en aquesta «fugaç» experiència per part d’Ell, qui al principi diu «massa tonteries» i al final acaba sincerant-se amb elles i reflexionant que «la vida ha estat cruenta i fugaç, però, com passar-ho bé, noi, ho sabien les cosines».

2. La cançó del dubte

Un tema més rítmic que melòdic en comparació als altres del disc, amb aquest ritme que sembla que estigui fet amb estris de cuina i que permet focalitzar l’atenció en la lletra, la qual tracta fonamentalment, tal com anuncia el títol, del dubte. Al llarg de tota la cançó es fa referència a la «meva amiga», que és qui té els dubtes, cosa que es pot interpretar com un recurs que no poca gent empra a l’hora d’explicar els dubtes propis, que és explicar que el “meu amic” o la “meva amiga” té un problema.

Sigui com sigui, en la primera part de la cançó l’Amiga se sent una mica frustrada davant preguntes com «què seràs quan siguis gran?» o «quina feina trobaràs?» que li fa la gent i a les quals no té resposta. Ella intenta prendre decisions però, naturalment, «en mirar-lo, el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs». El passat vist amb perspectiva sembla prou evident, però en el present tot camí sembla incert. I cada cop que sembla que té una solució resulta que «era el dubte que jugava».

En la segona part de la cançó es centra en el dubte en una relació en parella. Un «bon noi li preguntava què collons volia que fes» però ella dubta i, en comptes de pensar-ho detingudament, l’Amiga s’arramba contra ell i es promet que «demà sabria estar contenta al seu costat».

És una cançó transparent que tracta un tema quotidià, que és el dubte en la presa de decisions. L’Amiga dubta sempre i, quan ja s’ha cansat de mirar tots els camins i repassar les opcions sense treure’s de sobre aquest dubte, la seva forma d’afrontar les decisions és anar fent i pensar que en un futur tot s’arreglarà. Finalment l’Amiga ve a buscar a qui està narrant la cançó per dir-li que «ho té molt clar», cosa que no se sap si és cert o si ho creu per enèsima vegada.

3. Arriba l’alba a Sant Petersburg 

Aquesta és una peça melòdica que expressa de forma èpica coses quotidianes de la vida en una ciutat a primera hora del dia.

En la primera part de la cançó s’introdueix la Babú, una dona que visita una ciutat desconeguda: Sant Petersburg. Es passeja per la plaça, observa l’ambient encuriosida. Ella pensa que tindrà per a bastanta estona però no s’hi sent del tot còmode i acaba més d’hora del que esperava a l’estació, i pensa on pot anar, «necessita una idea». Tot això ve acompanyat d’una tornada preciosa.

La segona part de la cançó comença descrivint el que es pot veure a l’andana de l’estació a trenc d’alba: secretaris comprant la premsa, mares mortes de son, ballarines que tornen a casa… Mica en mica va engrandint el punt de mira i explicant les coses mundanes que succeeixen a la ciutat en un radi més ampli: de l’estació als taxistes que badallen o als oficials anant en llanxa pel canal; un home que espera que pixi el seu gos; i d’aquí a coses encara més generals com la pintura blanca de les cases o els cables elèctrics de la ciutat, fins que arriba al mar.

Aquesta sensació de zoom out, començant per un punt i acabant veient tota la ciutat, es pot sentir en part gràcies a aquesta melodia harmoniosa que va en augment fins al final.

4. La Serotonina

Bé, passem a una de les cançons més sorprenents del disc. Cal dir que és un homenatge a La Bilirrubina, de Juan Luis Guerra (la qual no puc dir que conegués, sincerament). Malgrat això, a mi m’ha semblat més aviat un “homenatge” més general a les cançons llatines de discoteca, amb aquesta base típica de reggaeton, plena de sarcasme i humor a l’estil d’El Bròquil.

En resum, la cançó tracta de com a un home amb febre se li injecta serotonina, la qual és la hormona de l’humor (també seré franc, no sé més de la serotonina del que hi diu a la Wikipèdia). Al sortir de l’hospital, l’home (dic home perquè està explicat en primera persona i la veu és d’home, però podria no ser així) està eufòric i es podria dir que decideix sortir de festa. Allà es va trobant amb diversos “amors”, tema recorrent en aquest tipus de cançons. En troba un d’antic que li pregunta què li ha passat, i també un de nou que li diu que «gent millor que tu em volia». Finalment acaba amb la tornada, dient tot d’accions que fan pujar la serotonina com la marea quan arriba, una nena que s’enfila a un arbre ple de mandarines o la pujada del preu de la gasolina (un possible gest de complicitat a una cançó que ja és un clàssic del gènere).

Concloent, es pot dir que és una cançó feta amb gràcia on es recreen lúdicament, plena de sarcasmes i gestos de complicitat, especialment al final, on fan referència a Imaginat un nen en el vers de «és un còndor que segresta un nen» i inclús deixen anar algún vers adaptat de Mishima («i enganxa més que l’heroïna» de Qui n’ha begut) i d’Antònia Font («les velles es xapen de riure» d’Alegria). No puc negar que he rigut escoltant aquesta peça, la qual acaben dedicant a «tots els Piscis».

5. Temptacions de Collserola 

Aquesta cançó, molt més relaxada que l’anterior, gira al voltant d’una idea: el diable ha aparegut a Collserola i el protagonista decideix anar a buscar-lo per tal de fer un pacte amb ell, ja que «hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d’aquest món». Així doncs, el protagonista va narrant els llocs per on passa: Sant Feliu, Horta, el Papiol, el Puig d’Olorda… I mentre va recorrent aquests indrets familiars per als ciutadans de Barcelona i els seus voltants, va repassant la proposta que té per al diable.

Cap al final apareix una tornada que trenca una mica amb el que venia a ser la cançó, on es recalca el petits i insignificants que som els humans, que «només som la remor de vells orgulls ferits, de mans suades sense por» i que, a última hora, «avancem pels camins de les guineus i els senglars», frase que pot tenir un significat literal, ja que aquests animals són típics de Collserola i el nostre protagonista avança pels seus camins; i també metafòric, ja que, a fi de comptes, avancem pels camins com un animal més.

Finalment la cançó torna al to inicial i el protagonista diu que no es rendirà fins a trobar el diable: «Pentinaré el terreny, faré un bon glop a la cantimplora. De Valldoreix a Sant Just, de la Floresta a la Bonanova» i que tan sols és qüestió de temps que aparegui.

En resum, es pot dir que és una cançó que gira al voltant d’una idea curiosa, la qual manifesta la desesperació que pot patir un home insatisfet amb la seva vida, i que pot arribar fins al punt de voler pactar amb el diable no perquè aquest l’hagi temptat, sinó per iniciativa pròpia.

6. M’hi vaig llençar

Escoltant aquest tema m’ha vingut al cap el disc anterior Atletes, baixin de l’escenari, però amb una base pop. L’inici em recorda al de Quin dia feia, amics…, mentre que el plantejament és similar al de Un directiu em va acomiadar, ja que s’explica una situació o petita experiència de la vida quotidiana amb aquest «agut sentit de l’espectacle», tot i que M’hi vaig llençar adopta un to més reflexiu.

La cançó tracta d’una persona que fica tota la llenya al foc per aconseguir un objectiu i fracassa. En les estrofes el protagonista parla en primera persona de la seva experiència: de com practicava tot el dia, de com es va llençar jugant-s’ho tot a una carta, de com es va esforçar, i de com es va donar després. Mentre que a les tornades es parla del que deia la gent d’èxit per incitar a la gent a arriscar-se, ja que, a fi de comptes, no perdien res per dir-ho: «quin era el teu somni de nen?» o «estimeu, perdeu el seny, jugueu fort, feu un gran ridícul, blasfemeu, desafieu la sort!». D’aquesta manera, el protagonista es motiva i es marca uns objectius que no té la capacitat d’assolir, va «apuntar a l’estel més alt», però la veritat era que mai s’havia «confós tant entre el que és màgic i el que és real», mai havia «desafiat tant la lògica elemental», i no és conscient de les seves limitacions fins que fracassa. Al final el protagonista acaba recordant quan convençut que estava del que feia i de quan a prop que ho va tenir.

Musicalment m’ha cridat molt l’atenció les tres notes de guitarra que connecten les estrofes, no sé d’on surten però queden estupendament. En general és una cançó simple però reflexiva, on s’hi recalca com el desconeixement de les limitacions pròpies pot conduir a un sotrac inesperat.

portada-competeixo-disc-dels-Manel_1532256918_27514343_1000x1000

7. L’espectre de Maria Antonieta

Havent passat ja l’equador de l’àlbum arribem a la cançó més curta però musicalment una de les més boniques del disc.

El personatge principal de la cançó és l’espectre de Maria Antonieta d’Àustria, el qual es presenta com un personatge repel·lent i prepotent de la noblesa francesa de finals de segle XVIII, que es passeja volant per París, sentint-se l’ama de la ciutat i rient-se dels mortals.

Malgrat això, s’arriba a una tornada meravellosa on l’espectre de Maria Antonieta para un moment, reflexiona i es diu: «Maria, ets aquí, tan llesta com et penses i no veus com els records t’estan mentint!», ja que va acabar guillotinada durant la revolució francesa. I acaba, de forma nostàlgica, lamentant-se que «només tu saps com vas arribar a avorrir la vida a l’interior d’aquells jardins!».

En conjunt és una de les peces més maques del disc, amb una melodia preciosa, una lletra nostàlgica i una tornada magnífica.

8. BBVA

Aquesta cançó narra la història d’una parella que acaben d’atracar un banc, interpreto pel títol. Comença quan ja estan fugint per la carretera de Manresa a Berga, direcció a França. Un cop creuen la frontera per Molló decideixen descansar i mentre l’home cau dormit a l’instant la dona no es pot treure del cap la imatge del revòlver disparant al caixer del banc. A partir d’aquí intenten començar una nova vida, canvien de look i passen els dies plàcidament. Però alguna cosa s’ha esquerdat entre els dos, ja que la dona no acaba de superar-ho, i «es tanca al bungalou i a la nit fingeix orgasmes», mentre que l’home «parla del futur i es projecta sense xarxa».

El detonant arriba a Lausana, ja a Suïssa, quan fan un nou atracament a una pizzeria. Ell està eufòric, però ella no pot més ja, i confessa que «no podré, amor meu, no a costa dels altres». Després d’això es separen, ell es dona a la fuga i ella acaba al calabós. Ara bé, mentre ell segueix amb el pla habitual, ella troba la calma que no havia trobat fins ara.

Aquesta cançó admet més d’una interpretació al final, però el que es pot apreciar és que l’atracament inicial al banc suposa un punt d’inflexió per a aquesta enamorada parella, ja que ella té la consciència intranquil·la a partir d’aquest punt i no aconsegueix remeiar-ho fins que no acaba al calabós. Es veu el preu que s’ha de pagar per viure al “paradís” quan un no se sent orgullós del que ha hagut de fer per tal d’arribar-hi i com afecta a la consciència el fet de viure a costa dels altres. Un missatge cap als banquers? No ho sé, queda obert al criteri de cada oient, suposo.

9. Sabotatge

Bé, passem a analitzar el primer single del disc. Altre cop es parla d’una parella de criminals. En aquest cas han practicat un sabotatge, afluixant els engranatges d’una maquinària per tal de fer vessar unes reserves d’aigua. La noia és espavilada, perspicaç, i aconsegueix, amb el seu encant personal, convèncer els agents dient que el criminal ha estat el noi. Malgrat que ha estat traït, el noi no pot evitar sentir una gran admiració cap a ella, i està magnificat amb la seva forma d’actuar. Probablement estigui enamorat d’ella, tot i que això depèn del romanticisme que un li vulgui donar a la cançó.

A la tornada es repeteixen dues vegades les frases «I no em posaré de genolls. I ja m’he posat de genolls.», les quals poden tenir un sentit literal enfront els guardes, que acaben arrestant el noi en contra de la seva voluntat; i també un sentit metafòric amb la noia, davant la qual li agradaria ser menys manipulable però a última hora sempre acaba meravellant-se pels seus encants.

10. Avança, vianant

En aquesta peça el narrador parla desde la sabiduria a un vianant, tot donant-li consells per tal de dominar el «noble art de tirar endavant». Comença advertint al vianant que tot allò que ara li sembla important serà insignificant el dia que ensopegui de debò, i que serà llavors quan vegi «el doble fons dels envans, rius subterranis daurats, mars amb tresors amagats».

Més endavant incita al vianant a jugar al joc de «classificar els que ho fan bé i aquells que no, jutgem cruelment els que s’equivoquen», però que «vagis pensant què és el que arrisques». És fàcil jutjar els demés quan intenten tenir la seva vida sota control, sentir indiferència cap els altres i allò que valoren. Ara bé, li pregunta al vianant què és allò que valora realment ell i li diu que, a fi de comptes, no tenim el control sobre aquestes coses, que «cap cervell genial reparteix els dies bons i els dolents», les coses passen i punt.

Finalment li explica de què va el «noble art de tirar endavant» i li dona consells per tal de practicar-lo. També li explica que quan s’hi juga «no et demanen un carnet, no hi ha escrit cap reglament, s’equivoca el més expert», és a dir, en realitat ningú sap massa bé de què va. Li acaba advertint que malgrat l’esforç per ser una bona persona, ser amable amb la gent i intentar tenir les coses sota control, no se sap si ens dirigim cap a la felicitat o cap a la desgràcia. Tot això ve acompanyat d’una tornada que anuncia que «tots ens movem» i que un no es pot quedar quiet.

En resum, és una cançó amb un component èpic on s’hi recalca que treballar durament per tenir la vida que es vol no garanteix l’èxit. Que hi ha coses que no depenen de nosaltres, que la realitat és implacable i no te preferits, que «l’univers no ens deu res» i, encara pitjor, que no ens podem quedar quiets, que malgrat no saber què fer ens hem de seguir movent.

11. Jo competeixo

Arribem ja al final d’aquest anàlisis amb la cançó que ha acabat donant nom al disc, i no n’hi ha per menys. Els seus més de vuit minuts la coronen com la cançó més llarga del grup fins ara, més inclús que Corrandes de la parella estable.

La temàtica principal de la peça és la competència. El narrador explica que es troba en un ambient de competència contínua, i que ell vol ser qui destaqui més. Ell ja és un veterà d’aquest món i adverteix als seus nouvinguts adversaris que ja sap que «teniu certs talents, és veritat, i que us van educar explicant-vos que sou esplèndids, que sou especials, i que seria un crim no aprofitar-ho», però que quan es tracta de competència el que importa és què estàs disposat a sacrificar per tal de guanyar, que cal ser implacable i estar disposat a donar el que el triomf reclami.

Malgrat això, el narrador diu que creu que en el fons els seus competidors són bona gent, i que en algun moment es prendran un descans per gaudir de la vida, on «jugareu a cartes amb amics, descansareu, assistireu a festes, o xiulareu cançons que uns tarats hauran escrit sobre les vostres gestes», fent aquí un possible gest de complicitat a sí mateixos. Ara bé, durant aquest descans ja anticipa que «la destral de guerra mai s’enterra», és a dir, el joc en realitat no s’atura mai.

Seguidament, però, adverteix del perill d’acabar sent un esclau de la competència, i que tard o d’hora ja no es pot suportar: «Fins que un dia seré un desànim inesperat de l’esperit, una flaire a l’aire, un ambient enrarit», inclús diu que seré «la còlera del cantant del grup català revelació del 2008», fent-se un segon gest de complicitat.

Finalment diu que l’últim pas és estavellar-se: «seré un infart, seré una trucada de matinada!» per després passar a ser un gran savi de tot aquest joc, que és en el que s’ha convertit el narrador, qui a partir d’ara es dedicarà a explicar les seves gestes. Que en un principi ho farà fent-se el modest però al final narrarà «el combat amb detall, aturant-se, deixant que la gent s’imagini la cara dels pobres valents que un dia arribaven com heu arribat vosaltres ara».

Una cançó brutal, que va canviant contínuament, passant per moltes etapes, des de tons aguts de veu a moments en els que Gisbert es podria dir que rapeja. Una peça per escoltar-la amb calma i deixar-se portar, on s’emfatitza les conseqüències que té la competència portada a l’extrem. Narrada per un dels innombrables “veterans de guerra” que ja han patit les repercussions i que ja només els queda recordar el que van arribar a ser, advertint als nouvinguts que ja «vaig derrotar-ne molts abans millors que vosaltres». Ara bé, sempre hi ha una nova generació disposada a passar pel mateix, confiant que ells no s’esfondran, que ho faran millor, competint fins al final.

img_astrid_20160311-101952_imagenes_lv_otras_fuentes_maneldisco-k1AF-U40359919139JGH-992x558@LaVanguardia-Web

Haig de reconèixer que aquest nou disc m’ha impactat molt positivament en l’aspecte instrumental. Manel ha aconseguit adoptar les seves melodies èpiques, les senzilles i les harmonioses a un to més tecnològic que, en la meva opinió, enriqueix molt el discurs instrumental, el qual fins ara havia quedat en un segon per darrere de la lírica. M’ha sorprès molt que m’hagi agradat tant sent tant diferent a l’estil al que ens tenien acostumats. Amb Atletes ja es va veure un canvi important cap a un so més rock respecte dels dos primers àlbums, però en aquest he vist una progressió encara més gran cap a un estil que ha funcionat molt bé.

Malgrat aquest notori canvi, en la lletra jo veig la mateixa essència que sempre m’ha encantat del grup, amb temes quotidians, idees curioses i històries que se’n van per les branques, narrat amb una ironia i unes subtileses que no saps on te les pots trobar.

En resum, un àlbum més que recomanat. Fins ara el meu àlbum preferit era 10 milles per aconseguir una bona armadura i haig de dir que Jo Competeixo m’ha despertat sensacions similars a les que em va despertar aquell àlbum fa anys. Comparar-los ara seria com comparar una persona que t’agrada que fa poc que coneixes amb una relació d’anys, així que serà millor donar temps. Mentre tant seguiré gaudint d’aquest nou disc, que segur que encara té algunes sorpreses amagades.